Coneixeu el Llenyater del Benicadell?

En el temps que hi havia catorze vents i  set n'eren bons i set dolents, o potser no fa tant; en aquell moment que els viatges es feien en tartana i les granotes tenien pèl, vivia al Benicadell un llenyater, marit de la Castanyera, que passava l’hivern podant els pins i fent fardells de llenya per als forners, les estufes i els calciners.

Aquest home tenia una gran passió pel Nadal, era un gran entusiasta d’aquestes dates, li agradaven els torrons, els regals, la família reunida i la gent feliç... Però la seua feina no li deixava massa temps per a compartir els sopars, ni els dinars.

El llenyater baixant de la serra a Beniatjar

Ara que les lleis de protecció de la natura no permeten la tala de pins, i molta gent s’ha posat calefacció de gasoil o pèl•lets a casa, el llenyater no té tanta feina; per això, enguany li ha escrit al Pare Nadal una carta:

"Estimat barbut,

Volia demanar-li un desig. Aquest any m’agradaria a mi, anar a portar-los regalets als xiquets. Porte molt de temps estalviant i la meua dona sempre té diners guardats. A més els anys viscuts a la serra també m’han donat alguns poders màgics. 

Li demane per favor, que em cedisca el seu lloc ni que siga per aquest any, i si els xiquets queden contents, que puguera repetir."

El Pare Nadal li va contestar:

"Estimat llenyater,

Aprecie la seua bona voluntat i il·lusió per aquestes dates, no queden moltes persones grans que es continuen il·lusionant i potser aquesta és la raó de la seua longevitat. 

Per això li cedisc el meu lloc. No oblide traure bé la panxa i portar un bon sac. Confie en el seu gust per als regals i no s’oblide de cap xiquet, que em faria quedar fatal. I perquè els xiquets reconeguen els seus regals, lligue'ls una branqueta de romeret en el paquet, així no hi haurà confusió possible."

Ara ja sabeu, podeu demanar els regals al Llenyater del Benicadell, aquell home que va trobar un sac de doblons d'or i va veure com plovien bunyols.... Ah, que no el coneixeu? Doncs llegiu, llegiu El Llenyater del Benicadell, de Joan Olivares editat per Caixa Ontinyent. I sabreu d'on li ve tanta il·lusió i fortuna a aquest bon home!

Estic contenta

Estic d'estrena, fa temps que anava perseguint una imatge que parlara de mi. Un dibuixet d'eixos que es diuen logo i que ràpidament l'identifiquen a una. Però aquestes coses les vas postergant perquè cal detenir-se i pensar-se, definir-se i contar-ho a algú que sàpiga d'imatges.
Cal tot això o creuar-se amb la persona adequada. Gràcies a Sherezade Bardají vaig conèixer a Alfonso Romeo, i tot d'una li vaig proposar: Escolta, tu no em faries el logo? Alfonso diu que no és dissenyador, però dissenya. Tampoc és fotògraf, però l'objectiu de la seua càmera treu fotos amb textures. Tot d'una em va dir un síii (dubitatiu, com a bon gallec).
Amb ell he compartit alguns tes, riures i contes. Però el seu ull no parava d'escanejar el que veia i fa pocs dies em va enviar aquest logo:

Jo li vaig contestar un sí (sense dubtes, que per a alguna cosa visc a 1200 km de Galícia) i no li vaig preguntar massa què volia dir. Jo ho veia clar. Veig la maleta que fa més de deu anys que m'acompanya, algunes vegades més, altres menys. Una maleta que és el principi d'un viatge, aquest, que és per a mi la professió, un viatge cap a fora que cada vegada em porta més a dins. El viatge que cada matí encete.

I veig un arbre com tots els que m'envolten,  un arbre arrelat, com ho són les històries, un arbre amb multitud de branques com ho és la vida. Un arbre que és d'on vénen els llibres i les fruites. Un arbre amb fulles incipients d'una primavera que està venint, d'una primavera que estic vivint gràcies a això dels contes.

I també veig una ombra, perquè en aquesta vida no tot és llum, i és gràcies a les ombres que tenim perspectiva.

Estic contenta, per què no dir-ho?

AMORT A MASSANASSA

AMORT ha arribat a l'IES Massanassa, a eixa Sala Multiusos que l'ha vist néixer i créixer. Perquè si no he perdut el compte, aquest és el cinqué any que vaig al vostre institut.
Aquest any, els de Primer de l'ESO esteu escoltant les primeres històries de la "saga" AMORT: l'Institut l'Estació d'Ontinyent, l'Estació del tren, el Cementeri, la moto, alguns personatges... Ara ja són familiars per a vosaltres.

Estació de Renfe d'Ontinyent

Però si vos heu quedat amb moltes preguntes i la sang glaçada, ací vos deixe un enllaç en el qual trobareu un conte de Guy de Maupassant que vos sonarà molt.  I si  vos agraden aquest tipus de contes en els que el morts i els vius estan tant a prop, no vos perdeu aquest altre enllaç en el que podreu escoltar els contes d'aquest autor llegits per una lectora.

Alguns heu conegut a Agapito, aquell conserge d'institut tan faener, delicat i amb tanta devoció per reutilitzar i reciclar. Si busqueu la pel·lícula: "Lamb to the slaughter" d'Alfred Hitchcock veureu semblances amb la història, aquesta està basada amb el conte homònim de Roald Dahl.

I aquest és el llibre que sortejarem entre tots els que comenteu a aquesta entrada. De segur que la portada vos sona molt!

AMORT A LA BIBLIOTECA MARÍA MOLINER

Este matí hem estat a la Biblioteca María Moliner contant AMORT.
He descobert una biblioteca preciosa, un antic hospital de l'ordre de Sant Joan de Déu, amb un claustre amb un aire zen que convida a respirar i parar. I uns bibliotecaris encantats amb la seua feina i enamorats dels contes. 

Com vos havia promés ací teniu uns quants contes que vos convide que escolteu amb els auriculars i a mitja llum, soles a l'habitació. Si teniu un armari als peus del llit o un espill a l'habitació, aneu amb conte! Potser una bona alternativa a disfressar-se de carabassa. Si vos atreviu, ja em contareu.

L'autor d'aquests contes és Guy de Maupassant. Va viure al segle XIX, ja fa uns anys sí, però els seus contes encara ens posen en tensió, ens deixen sense poder engolir-nos la saliva. Ja...ja sé que eres de creure't les coses si te les conta un amic, però si jo fóra la teua amiga, de veritat, potser no el convidaria a llegir aquesta història. 

Com hui és dijous i ja sabeu que les coses importants sempre em passen en dijous, vos diré que avui també m'ha passat una cosa important. Vindre a Oriola i contar-vos estes històries que m'habiten, ha segut la cosa important de hui.

I com per a vosaltres també és dijous ja sabeu que entre els que comenteu sortejarem un llibre que vos arribarà a l'institut.

AMORT A MONTSERRAT

Este matí un grup de 54 alumes de l'IES Alcalans han vingut a celebrar a la Biblioteca Municipal de Montserrat a celebrar el seu dia. Els professor els havien dit que venien a escoltar contes i a elles i ells això d'eixir de classe i creuar el poble aprofitant el sol de tardor, ja els ha semblat bé.

En arribar vos esperava la història d'Agapito, aquell conserge d'institut tan faener, delicat i amb tanta devoció per reutilitzar i reciclar. Ara, si busqueu la pel·lícula : "Lamb to the slaughter" d'Alfred Hitchcock  veure semblances amb la història. Està basada en el conte homònim de Roald Dahl. Autor de qui sortejarem el llibre. 

A correu seguit, la moto ha irromput a l'escena i amb ella tots els personatges que conformen aquesta segona història al voltant del tren i de l'estació. Per als qui teniu interés a saber d'on he begut per a contar aquest conte ací vos deixe un enllaç. En aquest altre podeu escoltar tranquil·lament, o no tant, a casa, històries del mateix autor.

Per a mi ha segut un plaer passar una estoneta d'aquest dilluns asolellat amb vosaltres, en aquesta biblioteca que té plantat un arbre. La seua meravellosa bibliotecària vos rebrà sempre amb els braços oberts. Aprofiteu-la!

CENT ANYS DAHL

Avui fa cent anys del naixement de Roald Dahl i és que els escriptors després de morts segueixen complint anys. A Roald Dalh li passa una cosa curiosa i és que com més gran és, més modern es torna. Potser va ser un home avançat a la seua època o és que la seva literatura és  atemporal.
Al seu museu ho celebren durant tot el mes, amb moltes activitats.

Escrivia per a menuts, l'interessaven més que els adults, però agradava i agrada encara més als grans. Perquè escrivia des de l'adult que era, recordant l'infant que havia segut. Fidel a ell mateix, sense límits ni tabús com ho són els infants que els deixen ser. I ell havia tingut un pare i sobretot una mare que l'havia respectat. Vos recomane la lectura de Boy, Relatos de la infancia.

Però també escrivia per a grans i aleshores portava al límit, encara més als seus personatges. No vos perdeu l'edició que ha fet Sembra llibres. Els millors relats de Roald Dahl.

El curs passat amb la meua amiga y narradora Eva Andújar vam crear un projecte anomenat Cent anys Dahl que hem passejat per biblioteques i escoles, ací al blog pots veure algunes cosetes què anem treballant.

Només em sap greu una cosa, no haver conegut Roald Dahl amb 8 anys! Per això és per a mi quasi una obsessió regalar i recomanar llibres de l'autor als xiquets i xiquetes. Cap infant sense Dahl.

CONTES A LA FRESCA

En altres temps, quan el sol s’amagava i les temperatures eren més agradables, els veïns i veïnes treien les cadires a la porta de casa per a prendre la fresca i compartir experiències del dia i de la vida. Sempre hi havia algun veí amb més memòria o més instint fabulador que encantava a la resta amb les seves històries.

Era fàcil reconèixer-los: començaven a contar com qui no vol la cosa, parlant de l’oratge o d’algun personatge del poble. Situaven a l’audiència en un moment, espai o entorn concret, i tot açò aportava versemblança al succeït. I aquell era el principi i allò només havia ocorregut allí, i el temps passava i les paraules teixien la memòria i aquell teixit unia els veïns amb fils invisibles de records comuns. I a la veu de “demà més” o “ja està bé, xiquets”, la nit a la fresca s’acabava i cadascú al seu llit.

Amb aquest esperit 14 pobles de la Vall d’Albaida i la Safor (Província de València) s’han posat d’acord per a realitzar un projecte intermunicipal anomenat “Contes a la Fresca”, en què narradors locals i jo mateixa conten rondalles, històries o succeïts.

Pep Estornell professor de llengua i literatura, ànima mater del projecte "Rondalles de la Vall i del Vell" (recull de rondalles editat, realitzat pels alumnes de l’IES Sanchis Guarner de Castelló de Rugat) -i a qui caldria dedicar-li un altre article- i alcalde de Llutxent, em va proposar participar d’aquest nou projecte, que vaig accedir adoptar de bon començament.

Però sembla, si més no, difícil trobar una persona o més que vulguen contar contes en públic a la plaça del poble, davant dels seus veïns. El que es plantejava més difícil no ho ha sigut tant.  En cada poble un tècnic o un regidor municipal -la majoria són tan menuts que no disposen de tècnic-,  s’encarregava de buscar a la persona o persones que contarien. Contra el que podríem pensar, en tots els  pobles s’ha trobat gent de diferents edats amb capacitat per a narrar i molts d’ells i elles de manera excepcional.

Els explicàvem que el que havien de contar era un conte antic, alguna història que hagueren escoltat (consigna que molt sàviament em va apuntar Ana Griot). I així, després d’una conversa, quedàvem d’acord en quina rondalla, succeït o contarella narrarien.

A les 23 hores, que el campanar mana, la gent estava convocada a la plaça del poble i sense més preàmbuls la paraula es feia present: en aquells moments en què el temps no invertia en borsa i qui manava era la son, la gent contava històries sense mirar el rellotge, sense importar si ja s’havien escoltat. Amb aquesta introducció o una altra de semblant i la presentació elogiosa del narrador o narradora local, la plaça emmudia i ens transportàvem en el temps.

Es contava per a tots els presents sense importar l’edat. Com s'ha dit, cada nit una o més persones del poble narraven històries que tenien pensades, succeïts, faules, contarelles… En segon lloc, potser alguns espontanis s’animaven i la vetllada concloïa narrant jo rondalles del poble o adaptades als espais locals.

La majoria de les rondalles que s’han narrat estan recollides, ja que a la zona s’ha fet una gran tasca de recerca i edició de la tradició oral. Però escoltar-les de la veu del poble, d’eixa veu a través de la qual escoltem els avantpassats, sense haver passat pel sedàs de la literatura, amb les frases fetes, la riquesa lingüística del lloc, amb les referències locals… això ha estat un regal.

Aquest projecte m’ha donat molt més del que podia esperar: he conegut gent de la qual he aprés formes de narració properes, del tu a tu, amb un llenguatge acurat i una estructuració de les idees clara. He escoltat contes que han estat narrats centenars de vegades, narradors que dominen les analepsis, per exemple, i li donen ritme al relat. He aprés moltíssim i sobretot m’ha obert les portes a nous projectes que em faran créixer.
Continuaré treballant en aquest camí de l’escolta i la recollida de tradició, perquè encara que les històries estan editades, analitzades, classificades, no ho estan les maneres de narrar, la idiosincràsia de cada narrador… Això es pot estudiar, però la manera d’aprendre-ho és escoltant.