En altres temps, quan el sol s’amagava i les
temperatures eren més agradables, els veïns i veïnes treien les cadires a la
porta de casa per a prendre la fresca i compartir experiències del dia i de la
vida. Sempre hi havia algun veí amb més memòria o més instint fabulador que
encantava a la resta amb les seves històries.
Era fàcil reconèixer-los: començaven a contar com qui
no vol la cosa, parlant de l’oratge o d’algun personatge del poble. Situaven a
l’audiència en un moment, espai o entorn concret, i tot açò aportava
versemblança al succeït. I aquell era el principi i allò només havia ocorregut
allí, i el temps passava i les paraules teixien la memòria i aquell teixit unia
els veïns amb fils invisibles de records comuns. I a la veu de “demà més” o “ja
està bé, xiquets”, la nit a la fresca s’acabava i cadascú al seu llit.
Amb aquest esperit 14 pobles de la Vall d’Albaida i la
Safor (Província de València) s’han posat d’acord per a realitzar un projecte
intermunicipal anomenat “Contes a la Fresca”, en què narradors locals i jo
mateixa conten rondalles, històries o succeïts.
Pep Estornell professor de llengua i literatura, ànima
mater del projecte "Rondalles de la Vall i del Vell" (recull de
rondalles editat, realitzat pels alumnes de l’IES Sanchis Guarner de Castelló
de Rugat) -i a qui caldria dedicar-li un altre article- i alcalde de Llutxent,
em va proposar participar d’aquest nou projecte, que vaig accedir adoptar de
bon començament.
Però sembla, si més no, difícil trobar una persona o
més que vulguen contar contes en públic a la plaça del poble, davant dels seus
veïns. El que es plantejava més difícil no ho ha sigut tant. En cada
poble un tècnic o un regidor municipal -la majoria són tan menuts que no
disposen de tècnic-, s’encarregava de buscar a la persona o persones que
contarien. Contra el que podríem pensar, en tots els pobles s’ha trobat
gent de diferents edats amb capacitat per a narrar i molts d’ells i elles de
manera excepcional.
Els explicàvem que el que havien de contar era un
conte antic, alguna història que hagueren escoltat (consigna que molt sàviament
em va apuntar Ana Griot). I així, després d’una conversa, quedàvem d’acord en
quina rondalla, succeït o contarella narrarien.
A les 23 hores, que el campanar mana, la gent estava
convocada a la plaça del poble i sense més preàmbuls la paraula es feia
present: en aquells moments en què el temps no invertia en borsa i qui manava
era la son, la gent contava històries sense mirar el rellotge, sense importar
si ja s’havien escoltat. Amb aquesta introducció o una altra de semblant i la
presentació elogiosa del narrador o narradora local, la plaça emmudia i ens
transportàvem en el temps.
Es contava per a tots els presents sense importar
l’edat. Com s'ha dit, cada nit una o més persones del poble narraven històries
que tenien pensades, succeïts, faules, contarelles… En segon lloc, potser
alguns espontanis s’animaven i la vetllada concloïa narrant jo rondalles del
poble o adaptades als espais locals.
La majoria de les rondalles que s’han narrat estan
recollides, ja que a la zona s’ha fet una gran tasca de recerca i edició
de la tradició oral. Però escoltar-les de la veu del poble, d’eixa veu a través
de la qual escoltem els avantpassats, sense haver passat pel sedàs de la
literatura, amb les frases fetes, la riquesa lingüística del lloc, amb les
referències locals… això ha estat un regal.
Aquest projecte m’ha donat molt més del que podia
esperar: he conegut gent de la qual he aprés formes de narració properes, del
tu a tu, amb un llenguatge acurat i una estructuració de les idees clara. He
escoltat contes que han estat narrats centenars de vegades, narradors que
dominen les analepsis, per exemple, i li donen ritme al relat. He aprés
moltíssim i sobretot m’ha obert les portes a nous projectes que em faran créixer.
Continuaré treballant en aquest camí de l’escolta i la recollida de tradició, perquè encara que les històries estan editades, analitzades, classificades, no ho estan les maneres de narrar, la idiosincràsia de cada narrador… Això es pot estudiar, però la manera d’aprendre-ho és escoltant.
Com vos havia promés ací teniu uns quants contes que vos convide que escolteu amb els auriculars i a mitja llum, soles a l'habitació. Si teniu un armari als peus del llit o un espill a l'habitació, aneu amb conte! Potser una bona alternativa a disfressar-se de carabassa. Si vos atreviu, ja em contareu.
