És segon dimecres de mes, el rellotge marca les 17:35; a Carcaixent el sol bada les pedres i el formigó blanc de la biblioteca i els seus voltants reflecteix la llum de tal manera que fa mal a la vista. M'agafe a la promesa del paradís artificial de l'aire condicionat com a taula de salvació.
És dia de sessió de contes i tot apunta que avui no vindrà ningú. Comencem a les 17:45 i la biblioteca està buida, les xiquetes no tenen escola per la vesprada i treure-les de casa amb aquest calor no apeteix a cap pare sensat, ni a cap mare assenyada. Monte la tauleta amb la maleta i els contes, i no confie gens en obrir-la aquesta vesprada. La princesa que no sabia riure se'n tornarà cap a Beniatjar sense poder fer la seva estrena. "Algú vindrà", diu la bibliotecària, però jo la mire tot desconfiant.
A les 17:40 estic al mostrador de préstec on no s'apropa ningú. "Quan s'amague el sol veuràs", em diu Maria Josep, que atén el préstec. Arriba una família i em presenten a la menuda que enguany també vindrà als contacontes, "ja vaig al cole de majors". Bé, contarem en la intimitat, serà un bon primer dia.
Però després d'aquesta, una i una altra, i en cinc minuts la biblioteca queda plena: a les cadires, al terra i darrere de les prestatgeries, on es col·loquen de manera estratègica molts pares, per poder veure els seu fills.
Em recorre l'emoció, em sent com una adolescent davant del seu amor d'estiu, i fins i tot m'agafen vergonyetes... La sessió comença puntual i trec a la princesa del conte, ella que pensava que avui tampoc li tocaria riure. I conte un altre i en fem un de participatiu, una cançoneta -d'eixes que encara hi ha al record dels més majors- i un altre conte més. La sessió acaba, parle amb alguns menuts i pares, ens coneguem de fa anys, fa molts que vinc a aquesta biblioteca, parlem de llibres, del que prestaran, del conte que els ha agradat més... La biblioteca va prenent forma de biblioteca, una altra vegada, cadires al lloc, xiquets asseguts, altres remenant, pares amb pressa, altres llegint.
Me'n torne cap a casa amb l'emoció i una pregunta amb majúscules: Per què vénen? Està clar que els agraden les històries, troben goig en escoltar i els hem de donar el que necessiten, però no és suficient resposta. Calen més circumstàncies perquè "L'hora del conte" funcione a les biblioteques. Molt s'ha reflexionat sobre el tema i ací hi ha un decàleg d'AEDA que analitza tots els condicionants perquè funcione una sessió de contes.
Al decàleg es parla de l'espai, els sorolls, l'ambient... i d'altres qüestions molt importants a l'hora de programar una sessió de contes.
Però hi ha alguna cosa més que està sense estar, subtil i imprescindible. Parle de la comunió amb el públic, de "l'alé compartit". I és que, mentre es narra un conte, qui el conta i qui escolta fan un viatge compartit, van al mateix lloc, respiren a la vegada.
Però perquè això es done, cal que tots i totes sapiguem què va a passar, que pactem des d'un principi què va a ocórrer allí.
Hem de definir conceptes, fins i tot des del moment de la contractació amb el programador. Hi ha molts, la majoria, que coneixen què és una sessió de narració. Però hi ha altres que no, i esperen alguna cosa que jo no els puc donar: poden pensar que serà una festa, un pintacares, que els xiquets faran teatre, que hi haurà titelles... Cal que expliquem que allí només s'espera a la paraula per a evocar els silencis.
Crec que, si fem un bon pacte amb qui contracta i amb el públic assistent, si hi ha la voluntat de navegar junts amb les històries, aleshores hi ha molt guanyat. Si som honestos amb nosaltres, amb el públic i amb el que contem, si som nosaltres mateixos i creem amb el que portem, el públic ho accepta una i altra vegada. I sempre vol més. I és que, quan en aquest món ràpid, sorollós, ple d'imatges, la paraula i el silenci criden a la porta, tot és possible... si hi ha algú que l'obre.
Mai sabré com agrair al públic la seva dedicació i entrega.
* El concepte de "pacte amb el públic" l'he aprés de Virginia Imaz una mestra amb la que cresc, una font de la que no para de rajar saviesa!
No hay comentarios:
Publicar un comentario