viernes, 8 de julio de 2016

CONTES A LA FRESCA A L'OLLERIA

A les 23 hores en punt, que el campanar mana, a la placeta de la biblioteca ens vam reunir un grapadet de persones: grans i menudes a escoltar històries. Com passava abans, quan la paraula temps no cotitzava en borsa. I el primer relat va convocar a la pluja, però ningú es va alçar de la cadira, que ja sabem que seran quatre gotes i cinc seran de terra.

Foto: Emili Juan

Maite Ferrando ens va contar la història de l'Olleria: des dels primers habitants de la cova de Sant Nicolau fins als nostres dies. De cada moment  històric, va trobar un xicotet fet viscut als paratges de l'Olleria.

Foto: Emili Juan

Rosa Soler ens va deixar amb la boca oberta amb el seu llenguatge acurat, amb regust de llar de foc i pa amb oli i xocolata. Ens va delectar amb tres narracions ben unides, recollides de la boca de la seua sogra. Asseguda a una cadira, com ho havia vist fer, va començar a contar sense més explicacions, com ho fan els grans. Amb les mans sobre la falda va dir, mentre ordenava les idees, "Pos sí... Això era un..." I la història va aparéixer, entre carrers per asfaltar i xiquets farteretes que sempre troben la manera de pegar un bon mos, entre joves que "pixen carrers" i parelles que "xarrupen"...

Foto: Emili Juan

I el temps va passar i el campanar que no perdona va tocar les dotze, i vam contar l'últim i entre riures i algun neguit ens vam acomiadar amb un "bona nit", sense més. I cadascú es va dirigir al seu llit emportant-se a les Velletes de la Penya Roja, a Vicent o al Tio Pep el Tort.

Foto: Emili Juan

Foto: Emili Juan

Però com sempre, en apagar-se els focus comença la festa, i així va ser ahir. Davant del forn, al final de la placeta, dos germans van contar, a dos veus, succeïts de l'Olleria, asseguraven. I vam riure de valent amb els bunyols salats, els bous negres, el sac de castanyes... i tots els vidriers treballadors que han fet gran l'Olleria amb la seua feina i les seues històries. Aquelles que passaven i es contaven quan el temps no cotitzava en borsa. I com el campanar no para, va tocar la una o potser més i ens vam acomiadar amb un "Xe, això ho hem de repetir, que de històries n'hi ha moltes..."

Foto: Emili Juan


No hay comentarios:

Publicar un comentario