Heu vist mai l'home dels nassos?

El 31 de desembre hi haurà un personatge pels carrers d’Ontinyent que ens visita cada any, aquesta data exacta. Això, en les festes en què es trobem, no seria gens estrany. Ara bé, es tracta d’un personatge que té tants nassos com dies li resten a l’any. Fugisser i poregós, es mou amb rapidesa pels carrers i les cantonades; hi ha qui diu que l’ha vist en el reflex de l’aigua d’una séquia… o al desaparegut Hostal El Sol, d’Ontinyent. 

La broma, la llegenda –ara urbana – i l’enganyifa per als infants se’ns presenten vinculats a un espai concret, però el ben cert és que aquest mateix personatge “uninassut” el podem trobar a Tarragona, Vinaròs, Barcelona, Granollers… 

Més enllà d’això, la “broma” té unes arrels bastant més profundes del que podria semblar en un primer moment: segons Joan Amades, en el seu Costumari sobre les tradicions i la cultura popular dels països de llengua catalana, el personatge està vinculat a un arbre mitològic pirinenc, una criatura fantàstica del bosc però del regne vegetal, que hostatjaria el que s’ha esdevingut, amb el pas del 

temps, el nostre “Home dels nassos”.  

Així doncs, el que pensàvem –molta gent seria capaç d’afirmar que l’ha vist en algun lloc i hora concreta– que era un costum o una broma familiar supera aquest àmbit i s’estén per diversos territoris qui sap des de quan i com: potser té a veure amb la tradició industrial tèxtil ontinyentina que la importà d’altres llocs? O ha arribat i perviscut arran la transmissió oral de pobladors i repobladors diversos? 

De qualsevol manera, pensem que, front a pares noels antimediterranis i altres models del 
consumisme globalitzador, cal recuperar els nostres personatges que han estat objecte i representació d’allò desconegut, d’allò simbòlic i, també, d’allò que ens feia por i ens obligava a enfrontar-ho i superar-ho. 

Perquè, com les rondalles, aquests “monstres” simbolitzen l’espai de la imaginació, però també de l’explicació d’allò irracional, inabastable per a la condició humana: la mort, la nit, la incertesa, el buit. Per què no? 

El fet d’imaginar aquest personatge i de buscar-lo pels carrers ens proposa una excusa per descobrir-nos i apropiar-nos, simbòlicament, de l’espai, i de saber quina és la nostra posició dins d’aquest. Res millor que fer-ho des de referents de l’imaginari propi i no d’altres que, mentre ens proposen un espai de somni, figurat, 

més enllà de la realitat, ens venen el darrer producte de moda. Front al consumisme cultural globalitzador derivat de la factoria Disney i altres, tancat en la “capsa màgica” de la televisió, cal que redescobrim els carrers i els records de les persones que els han viscut i els han poblat. 

VA DE LLIBRES: UN MOSTRE EM VE A VEURE

Un mostre em ve a veure és una novel·la de Patrick Ness escrita a partir d'una idea que Siobhan Dowd va deixar escrita abans de morir. Però com diu Patrick Ness, les bones idees fan néixer altres bones idees.

Una novel·la amb il·lustracions de Jim Kay, en blanc i negre i inquietants, com ho són els records i els malsons. Excel·lentment editada per Sembra Llibres.

Capbussar-se entre les línies d'aquesta novel·la és escodrinyar en la part més amagada i fosca del seu protagonista, Conor. Arribar al racó on viuen els seus monstres, eixos que el desperten en els malsons, però també als altres: els que et persegueixen fins i tot despert.

Cada nit, passats set minuts de la mitjanit, un monstre en forma d'arbre visita Conor que no s'espanta de veure'l. L'arbre ve amb el propòsit de trobar la veritat, però Conor té preocupacions més grans. I de veritat que les té, més grans que arbres que parlen i caminen.

L'arbre és mil·lenari, coneix moltes històries i les històries són com criatures salvatges, que una vegada han estat contades no sabem què poden fer.  A Conor les històries el provoquen i el desboquen i supose que aquesta és una de les raons per què el llibre m'ha agradat tant. M'interessen les històries que provoquen.

Espere que més d'una quede provocada a llegir-lo i el puguem comentar.